El cas Alaska Sanders de Joël Dicker

Esperava impacient aquesta novel·la. Soc fan de Dicker des de Harry Quebert.  Però aquesta vegada tinc la lleugera sensació  que m’ha caigut un mite. Us haig de dir que ja fa dies que el vaig acabar, però necessitava pair-lo pel desconcert que m’ha provocat. D’una banda, la història m’ha enganxat, però a mesura que anava passant pàgines he anat sentint una lleu decepció.

La història està ben estructurada, amb els típics salts temporals que ens té acostumats l’autor. Però, com que hi estem acostumats a aquests girs, deixen de ser inesperats. Tan bon punt sospito que arribem a una mena de punt mort en la investigació, sento que s’està coent un gir i jugo a imaginar què faria si fos jo qui escrigués aquesta novel·la.  Però aquesta vegada n’hi ha massa de girs i d’històries paral·leles que potser no calien o que haguessin hagut de ser millor descrites (per exemple, una dona un xic granadeta que s’enamora d’un adolescent, mal explicada...)

El mèrit que li reconec a aquest autor és la inventiva i la memòria, diu que no ha escrit prèviament un guió, que quan comença no sap com acabarà la història. D’acord, jo tampoc ho faig. Però les meves històries no tenen dos-cents cinquanta-tres girs (per posar un número), un parell  o tres com a molt. De fet, l’estil de Dicker es basa relatar fets, cosa que personalment agraeixo, però hi ha poca descripció, tant dels personatges com dels entorns. Aprofundeix poc en els sentiments dels personatges i de vegades costa entendre les motivacions dels seus actes. No arriba a generar empatia.

“El cas d’Alaska Sanders” posa punt final a la trilogia “Harry Quebert” i mirant-m’ho amb més distància, espero que també sigui la fi d’un estil ja esgotat, i que, sense perdre la seva essència, Joël Dicker ens sorprengui en un futur, amb històries igualment trepidants però un xic més pausades.