
La història està
ben estructurada, amb els típics salts temporals que ens té acostumats l’autor.
Però, com que hi estem acostumats a aquests girs, deixen de ser inesperats. Tan
bon punt sospito que arribem a una mena de punt mort en la investigació, sento
que s’està coent un gir i jugo a imaginar què faria si fos jo qui escrigués
aquesta novel·la. Però aquesta vegada n’hi
ha massa de girs i d’històries paral·leles que potser no calien o que haguessin
hagut de ser millor descrites (per exemple, una dona un xic granadeta que s’enamora
d’un adolescent, mal explicada...)
El mèrit que li
reconec a aquest autor és la inventiva i la memòria, diu que no ha escrit
prèviament un guió, que quan comença no sap com acabarà la història. D’acord,
jo tampoc ho faig. Però les meves històries no tenen dos-cents cinquanta-tres
girs (per posar un número), un parell o
tres com a molt. De fet, l’estil de Dicker es basa relatar fets, cosa que
personalment agraeixo, però hi ha poca descripció, tant dels personatges com
dels entorns. Aprofundeix poc en els sentiments dels personatges i de vegades
costa entendre les motivacions dels seus actes. No arriba a generar empatia.
“El cas d’Alaska
Sanders” posa punt final a la trilogia “Harry Quebert” i mirant-m’ho amb més
distància, espero que també sigui la fi d’un estil ja esgotat, i que, sense
perdre la seva essència, Joël Dicker ens sorprengui en un futur, amb històries igualment
trepidants però un xic més pausades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada