Douglas Kennedy és un dels mestres de les novel•les classificades com a “Family noir” o “suspens familiar” i un dels meus autors preferits. Les crítiques que he trobat d’aquesta obra (gairebé totes idèntiques) destaquen la sensualitat que desprèn aquesta història d’amor entre un jove advocat americà i una francesa força més gran i més experta en arts amatòries i la vida en general.
Al meu entendre el gran contrast d’aquest relat està en l’habilitat de l’autor en confrontar la moralitat conservadora dels Estats Units dels anys setanta, amb la moralitat més distesa de la França de la mateixa època, encara amb ressaca pels fets del maig del 68.
És un relat tendre i que fa patir. Patir pel jove Sam que és tan ingenu que et venen ganes de clavar-li un clatellot per treure-li la bena dels ulls i de dir-li a Isabelle que no maregi més al pobre nano. I és quan passa això, quan entres al relat i et venen ganes d’intervenir-hi que podem afirmar allò que ens ha enganxat.
Faria una petita crítica que és molt personal per una mania cinematogràfica i també literària que tinc. Detesto els tòpics sobre els estereotips per nacionalitat. Per exemple, els italians que sempre criden, la música aflamencada de fons a les pel•lícules, sobretot americanes, quan l’acció es trasllada a Espanya (és igual si és a Barcelona o San Sebastian), o el mateix amb França i els acordions. El cas és que aquest biaix l’observo quan es tracta de perfilar el personatge d’Isabelle: és la típica francesa sexualitzada en excés i de dubtosa moralitat, el que abans en dèiem (lleig...) “una fresca”.
La recomano molt tot i que no és de les que m’han agradat més de Kennedy, però m’ha fet pensar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada