En segons quins
moments de la història una nena, una noia, una dona no pot destacar ni semblar
diferent. Aquest és el punt de partida d’aquesta història i d’aquí se’n
desprendran les seves conseqüències.
Narrada amb
diferents veus, jugant contínuament entre el passat i el present l’autora
aconsegueix atrapar-te indefectiblement en un relat dolç i elegant. O’Farrell
no jutja, només exposa situacions, sentiments. Ja serà el lector o lectora qui
ho faci.
Poques vegades he
vist que en una novel·la funcioni prou bé la tècnica de “Confondre el lector”.
Si ja sabeu, allò que fan Irene Solà i Eva Baltasar, d’explicar coses com si
els lectors ja sabéssim de què va, que a
mi personalment em deixa aquell regust de no entendre res, però que ja ho
entendré més endavant, però que quan hagi de trobar el tros que m’ho aclareixi,
llavors ja no recordaré què era el que no entenia. No sé si m’enteneu...
Però Maggie O’Farrell
s’ha lliurat a aquesta tècnica de manera magistral. Sovintegen els paràgrafs curts,
inconnexos que comencen i acaben en punts suspensius i que són com pinzellades
aleatòries en el relat d’una de les protagonistes. També ens trobem amb allò de passar del
present al passat sense avisar.
En definitiva, un
relat preciós.
